1. Activitat prèvia. Definició del mitjà i trets distintius.

      Un còmic o historieta il·lustrada és una narració realitzada mitjançant una seqüència d'imatges o il·lustracions juxtaposades de forma deliberada, que tenen com a objectiu transmetre una història o qualsevol informació al lector i provocar una impressió estètica.

 

2. Història del còmic. 

           Existeix una forta controvèrsia sobre quin va ser el primer còmic, depenent de si es fa una definició més o menys restrictiva.

Alguns sostenen que l’origen es remunta a l'antiguitat. Es podria dir que les pintures rupestres, pintades en les grutes com la de Lascaux a França, les Coves d'Altamira a Cantàbria o d'altres a Itàlia, Algèria o a la Xina poden ser considerades com historietes, car alguns interpreten que relaten històries mitjançant les imatges. Els frescos i relleus egipcis, grecs, romans i asteques també s'ajusten a aquesta definició. D'aquesta manera, els jeroglífics egipcis i la columna trajana es trobarien entre els antecessors del còmic. A l'edat mitjana europea, la historieta en suports com els vitralls i els tapissos o domassos seria millorada en els manuscrits il·luminats que poden considerar-se com els primers llibres de còmics. Tanmateix, altres estudis consideren el còmic com un producte cultural de la modernitat industrial i política occidental que va sorgir en paral·lel a l'evolució de la premsa. D'aquesta manera, una historieta només ho seria en tant que fos reproduïda per mitjans mecànics i difosa massivament, relacionant el seu origen amb el de la caricatura i la impremta.

El desenvolupament del còmic a Europa es va produir gràcies a les revistes clàssiques setmanals o mensuals. Així, el novembre de 1830, la revista francesa Le Caricature inauguraria la tradició contemporània de la caricatura política llançant una campanya contra Lluís Felip d'Orleans «El Rei Burgès» per mitjà d'imatges satíriques de creadors de la talla de Daumier o Gustave Doré.

Els inicis del còmic català estan marcats per l'aparició de dos tipus de publicació ben diferents. D'una banda, trobem les revistes infantils, com En Patufet (en català) o Pulgarcito i TBO (en castellà). De l'altra, les revistes satíriques com L'Esquella de la Torratxa, ¡Cu-Cut!, El Be Negre o la valenciana.

La Traca, publicacions dirigides clarament a adults, tot i que no es consideren còmics sinó humor gràfic, on es criticava l'actualitat política. Ambdós tipus de publicació, però, coincideixen en una periodicitat setmanal i una estructura que barreja l'humor gràfic amb pàgines només de text.

La dictadura franquista va comportar la censura tant d'aquelles veus discordants amb el règim com de les expressions en llengua i cultura catalanes. Això va fer que la majoria de les publicacions abans esmentades desapareguessin, però a la vegada va provocar que les publicacions infantils en llengua castellana es consolidessin com un producte d'oci popular. Moltes d'aquestes revistes van comptar amb col·laboradors de les anteriors publicacions, com Josep Escobar o Opisso.

Mentrestant, a Bèlgica apareixen sèries tan famoses com Tintín, creada per Hergé abans de la Guerra; Lucky Luke de Morris, Els barrufets de Peyo o Espirú d'André Franquin. Mentrestant, a França es publicava la revista Puntal, amb autors com Goscinny i Uderzo, els creadors d'Astèrix i Obèlix a les pàgines de Pilote, on també apareixerien Iznogoud de Tabary i Goscinny o Achille Talon de Greg. És la consolidació del còmic francobelga en general[2] i de l'escola de Marcinelle en particular.

A Argentina els anys 40 varen significar un gran desenvolupament en els còmics. D'aquesta època són Patoruzú (antecedent gràfic d'Astèrix), o les tires de la revista Tía Vicenta. En els anys cinquanta el guionista Héctor Germán Oesterheld reuní Hugo Pratt, Alberto Breccia, Francisco Solano López, i creà el 1957 la reanomenada obra de El Eternauta. Aquest còmic de Buenos Aires és el primer antecedent del «còmic d'autor», després desenvolupat a Europa.

A Itàlia es produeix, durant els anys 50, un curiós fenomen. El setmanari Topolino de l'editorial Mondadori va publicar les historietes procedents de Walt Disney's Comics and Stories produïdes per autors americans com Floyd Gottfredson o Carl Barks. Aviat aquestes històries van resultar insuficients per omplir totes les pàgines de la publicació. És per això que, sota llicència, els responsables de l'editorial contractaren joves guionistes i il·lustradors italians com Guido Martina o Romano Scarpa, les historietes dels quals van ser un gran èxit de vendes.

El còmic japonès o manga, com es coneix avui dia, no es va consolidar fins després de la Segona Guerra Mundial gràcies a la tasca pionera d'Osamu Tezuka, tot i que autors com Hokusai són considerats precursors del manga.

El 1988, gràcies a l'èxit de les versions en dibuixos animats d'Akira (1982-93), de Katsuhiro Otomo i Bola de Drac (1984-95) d'Akira Toriyama, el manga va començar a difondre's internacionalment. En el dia d'avui, el manga s'ha consolidat en la societat occidental, arribant a ser imitat per autors nord-americans i europeus i donant lloc a moviments com el amerimanga o la nouvelle manga.

 

3. La vinyeta. Formes i grandàries. Planificació. Composició. Perspectiva. 

La vinyeta és l'espai que ocupa cada dibuix d'un còmic, el marc on queda enquadrat. Tradicionalment era en forma de quadrat o de rectangle, però ha anat evolucionant i ara mateix cada autor utilitza la forma que més li agrada o que millor s'adapta als seus interessos.

Sovint es prescindeix de la vinyeta i s'utilitza el color de fons com element diferenciador, o es reparteix un dibuix en diverses vinyetes, o... com es vulgui: cada autor és sobirà d'un món on ell és l'únic que imposa les normes d'estil.

La vinyeta simple: És aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Ací entraria la vinyeta típica de còmic, de forma rectangular, però també pot adoptar multitud de formes. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit. 

La vinyeta ortogonal: És aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals al plànol de la pàgina, és a dir, que les seues vores són rectes i per tant forma rectangles o quadrats. Són vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència.

La vinyeta diagonal: Posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina, per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora. 

La vinyeta exterior: Són aquelles que es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels marges de la pàgina. 

La vinyeta interior: Són aquelles que es troben contingudes dins d’una vinyeta més gran. Serveixen normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al mateix temps en eixa escena. 

La vinyeta decorativa: En ocasions, solament usarem el marc de la vinyeta i l’espai exterior com un element decoratiu, sense més funció que la visual, de tal manera que la vinyeta es converteix en part del dibuix. Moltes vegades utilitzarem aquest recurs per a ambientar moments o situacions concrets de la trama. No obstant açò, en aquest tipus de vinyetes cal anar amb compte; no s’ha de recarregar tant el dibuix que dificulti la compressió de la història. Si la història no es comprèn, la funció de la pàgina haurà fracassat. 

La vinyeta trencada: En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fóra de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però guanya en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció.

 

4. Els personatges. Expressions facials i moviment del cos. 

PERSONATGES

La creació i el disseny de personatges és una de les parts més importants en la creació d'una obra de còmic. Això és degut al fet que els personatges són els que mitjançant les seves accions i interpretacions ens submergeixen en la història que s’explica.

Un factor a tenir en compte és que algun o diversos dels personatges poden fer-se amb certs trets perquè el lector s'identifiqui amb ells o una part d'ells. Això fa que el producte sigui més atraient.

Un bon personatge tindrà tres característiques distintives: Una vida interior (una història, una visió de món, desitjos i inquietuds), una distinció visual (cos, cara i vestuaris diferents, característics i memorables) i uns trets expressius (trets de la parla, gestos i comportaments associats).

Hi ha el primari (protagonista, personatge principal), secundari (el que segueix en importància o deuteragonista), terciari (el personatge amb menor importància o tritagonista) i l'antagonista (enemic del protagonista).

EXPRESSIONS FACIALS

Segons la psicologia de les emocions, hi ha sis emocions bàsiques. És a dir, que hi ha sis emocions davant les que tots els humans, siguem d'on siguem, reaccionem de la mateixa manera. Aquestes són: por, alegria, ira, tristesa, fàstic i sorpresa.

D'aquestes emocions bàsiques es deriven moltes altres. Barrejant aquestes emocions bàsiques com si fossin colors primaris podem obtenir altres.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

La representació de les emocions en el dibuix i el còmic és clau per a la comprensió del lector.

Una altra de les particularitats de les emocions i com aquestes es transmeten a la cara, és la intensitat, no és el mateix un lleu disgust que un rostre Molt enfadat. Per exemple, la seqüència per arribar a la ira podria ser: disgust, enuig, cabreig i ira.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

EL MOVIMENT I LA POSTURA CORPORAL

La postura corporal defineix o modifica el text.

Les línies cinètiques són un dels mitjans principals de representació de moviment en el còmic. Es tracta d'un seguit de línies auxiliars, que són totalment imaginàries, que ajuden a mostrar quina part de l'dibujose s'està movent i cap a quina direcció.

 

5.Els textos i els símbols gràfics. 

Els textos del còmic poden aparèixer de diferents maneres:

• Els entrepans serveixen per introduir els diàlegs dels personatges. Normalment, solen tenir una forma més o menys arrodonida i es componen de dos elements; el globus i el delta. A més, els entrepans poden servir per mostrar el tipus de diàleg que es manté (parlar, pensar, cridar, xiuxiuejar…).

• Les carteles i els cartutxos apareixen quan el narrador vol parlar en la història. Si és una cartela, apareixerà en forma de quadre, normalment a la part superior de la vinyeta. Si és un cartutx, ocuparà l'espai d'una vinyeta. S'usa sobretot per donar informacions sobre l'espai o per indicar salts en el temps.

• Un últim tipus de text que apareix en les historietes és l'onomatopeia, que consisteix a representar sons i sorolls mitjançant lletres especials: BOOM !, CRASH!, ZAS !, zzzzz.

 

6. El muntatge. Transicions entre vinyetes. Les el·lipsis. El procés de realització. 

La "posada en escena", o posada en pàgina, d'un còmic, és un factor molt important de la composició de les formes visuals, i determina en gran mesura l'estructura plàstica i narrativa alhora que crea diferents efectes estètics a partir de la visió global.

El muntatge de les vinyetes determina la construcció i el desenvolupament de la narració d'un còmic. Els mètodes emprats per als canvis de vinyetes són molt variats; un canvi de vinyeta pot suposar un canvi de visió, d'espai, d'escala o de temps, i dins d'aquest últim pot ser un avanç o un retrocés, que al seu torn poden ser immediats o mediats.

Un aspecte curiós del muntatge d'un còmic és el denominat raccord, que consisteix a crear una continuïtat fluïda entre dues vinyetes consecutives, fent que l'acció o el moviment continui en la segona vinyeta exactament en el punt en què havia acabat a la primera.

 

TRANSICIONS INTERIORS

(canvi d'espai, de temps, de punt de vista o d'escena)

​