top of page

Dogma 95

Context històric

Ciència i Tecnologia

  • Internet

  • Comença el projecte del genoma humà

  • Temença (exagerada) de problemes informàtics deguts a l'efecte de l'any 2000.

Guerres, Economia i Política

Desastres

Música

Què és

DOGMA 95?

Conèixer el terme es fa necessari per a comprendre algunes de les conclusions que traiem. En poques i simples paraules podem dir que un dogma és una afirmació, ja sigui de contingut religiós, social, filosòfic o el sigui, el contingut és considerat veritable en si mateix i sense necessitat de sotmetre'ls a prova o rigor científic algun. En resum, són "veritats" que no accepten prova en contra i per tant han de ser respectades sense discussió. Veiem aquesta paraula indiscutible i fins i tot evident.
Avui dia la paraula ha aconseguit certa deformació i extensió, per la qual cosa se sol identificar-se com "dogmàtic" a tot allò que resulta obligatori quan la preposició pren forma de regla o norma. Dogma = afirmació o principi obligatori que no pot ser discutit ni refutar la seva falsedat.

Orígen i evolució

Dogma 95 és una proposta cinematogràfica sorgida a Dinamarca allà pel mes de Març de 1995 que es va disposar a seguir una sèrie de regles i instruccions comunes i obligatòries. Tals regles, aspiraven a la creació d'un cinema més natural i mundà, on la tecnologia, el treball de post producció i l'artificialitat no tingués massa lloc. Creien en la possibilitat de generar cinema de qualitat al marge dels recursos econòmics i tecnològics, del finançament dels enormes estudis o de la solapa d'un reconegut director al començament i fi d'un film. Pensaven a més que el cinema "anti-burgès" sorgit dècades enrere com a resposta a certa oposició natural a corrents clàssiques s'havia "aburgesat", de manera que havien de contrarestar aquest mecanisme que amenaçava amb introduir les regles del mercat al setè art.

​

Alguns afirmen que va sorgir com una "resposta a", com un némesis de les produccions de hollywood.. D'altres, més bel·licosos, ho entenen com un veritable "acte de sabotatge" contra el cinema occidental. Els seus fundadors, els que podem identificar com Lars von Trier, Thomas Vinterberg i posteriorment Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen. Clarament dogma tenia un enemic i pocs aliats. El cinema de hollywood alimentava masses boques com per ser qüestionat i si ja era massa acceptar les crítiques d'uns joves directors danesos, més difícil encara seria acceptar que aquests van impulsar un corrent "reivindicador" del que ells anomenaven el "cinema anti-burgès" .

​

Si bé s'ha dit que Dogma va ser tancat a mitjà 2005. S'hi reconeicen grans influències d'aquest moviment en molts films en l'actualitat. Molts altres directors encara juguen amb alguns dels "manaments" del vot de castedat. Dogma mai va aspirar a ser un compartiment tancat, un cercle de directors o una presó eterna dels gèneres narratius. Per contra, aquest corrent va representar les cadenes provisòries i temporals que van lligar al cinema per intentar evitar que caigui del tot en els gèneres imperants en la dècada dels 90. Una vegada suplerta la necessitat d'auto limitar-se i amb un panorama actual molt més esperançador, el dogmatisme propi del moviment ha perdut la seva raó de ser, però permet rescatar i repetir els seus elements més interessants en noves produccions.

El manifiesto

El contingut del Manifest Dogma és:

"DOGME 95 és un col·lectiu de cineastes fundat a Copenhaguen en la primavera de 1995. DOGME 95 té com fi formal lluitar contra certes tendències del cinema actual. DOGME 95 és un acte de sabotatge!

El 1960, ja era suficient! El cinema estava mort i demanava la seva resurrecció. El fi era just, però no els mitjans! La nova ona no s'atrevia a ser més que un petit onatge que anava a morir en el riu convertint-se en llot. Els eslògans d'individualisme i llibertat van fer néixer obres durant algun temps, però gens va canviar. L'ona va ser pastura dels més voluntariosos, així com dels directors. Però mai va ser més fort que aquells que l'havien creat. El cinema antiburgès es va fer burgès, ja que havia estat fundat sobre teories que tenien una percepció burgesa de l'art. El concepte de l'autor, nascut del romanticisme burgès, era llavors... fals! Per al DOGME 95 el cinema no és una cosa individual!

Actualment, una tempesta tecnològica està causant furor, el resultat serà la democratització suprema del cinema. Per primera vegada, no importa qui és el que fa les pel·lícules. Però, com més accessibles es fan els mitjans, més important és l'avantguarda. No és una mica accidental pel que l'avantguarda té connotacions tecnològiques. La resposta és la disciplina... hem de posar-los uniformes a les nostres pel·lícules, perquè el cinema individualista serà per definició decadent.

DOGME 95, per a aixecar-se en contra del cinema individualista, presenta una sèrie de regles indiscutibles conegudes com el vot de castedat.

El 1960, el cinema havia estat cosmetitzat fins a la seva mort, per dir-ho així. La tasca suprema dels cineastes en decadència és tornar boig al públic. És això del que estem tan orgullosos? És això el que ens aporten els 100 Anys? Il·lusions per a mostrar les emocions? Un ventall de falsedats triades per cada cineasta individualment?

Previsiblement el drama s'ha convertit en el vedell d'or al voltant del qual tots ballem. Fer que la vida interior dels personatges justifiqui l'argument és massa complicat, i no és art autèntic, ja que, anteriorment, mai les pel·lícules artificials i les accions superficials van rebre tota l'atenció. El resultat és estèril. Una tendresa il·lusòria, un amor d'il·lusió.

Per a DOGME 95 una pel·lícula no és una il·lusió!

Actualment, una tempesta tecnològica està causant furor: elevem els cosmètics a Déu. Utilitzant la nova tecnologia, qualsevol en tot moment pot rentar les últimes restes de debò en una abraçada mortal a les sensacions. Les il·lusions són tot el que una pel·lícula pot amagar.

DOGME 95 s'aixeca contra el cinema d'il·lusió, presenta una sèrie de regles indiscutibles conegudes com el vot de castedat.

A més, juro que com a director m'abstindré de tot gust personal! Ja no sóc un artista. Juro que m'abstindré de crear una obra, perquè considero que l'instant és molt més important que la totalitat. El meu fi suprem serà fer que la veritat surti dels meus personatges i del quadre de l'acció. Juro fer això per tots els mitjans possibles i al preu del bon gust i de tota mena de consideracions estètiques.

Així pronuncio el meu vot de castedat.

Copenhaguen, Dilluns 13 de març de 1995. En nom de Dogme 95,

Lars von Trier - Thomas Vinterberg"

El vot de castedat

  1. El rodatge ha de realitzar-se en exteriors. Accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori).

  2. El so no ha de ser produït separat de les imatges i viceversa. No es pot utilitzar música, excepte si està present en l'escena en la qual es roda.

  3. La càmera ha de sostenir-se amb la mà. Qualsevol moviment -o immobilitat- aconseguit amb la mà estan autoritzats.

  4. La pel·lícula ha de ser en color. La il·luminació especial no és acceptada. Si hi ha poca llum l'escena ha de ser tallada o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera.

  5. Els trucatges i filtres estan prohibits.

  6. La pel·lícula no ha de contenir cap acció superficial. Morts, armes, etc., en cap cas.

  7. Els canvis temporals i geogràfics estan prohibits. És a dir, que la pel·lícula succeeix aquí i ara.

  8. Les pel·lícules de gènere no són vàlides.

  9. El format de la pel·lícula ha de ser en 35 mm.

  10. El director no ha d'aparèixer en els crèdits.

dogma 95.jpg
Objectius

S'aspirava a aconseguir, en termes de Von Trier, "El cinema del segon segle" (recordem que les arrels del cinema poden trobar-se cap a finals de 1895 amb els germans Lumière). Aquest nou cinema, o nova forma de concebre-ho, s'emplaçava sota determinades premisses l'objectiu principal era el de contrarestar aquelles produccions (majorment occidentals - Hollywoodense) on els escenaris resultaven previsibles, els guions trivials, la tecnologia un element desnaturalitzador i principalment, on qui semblava dirigir el destí del setè art era la taquilla (mercat) i no el talent o creativitat. Els directors de renom es permetien errors suplerts pels seus títols i la obseqüent crítica que, encara en presència d'aquests, semblaven no voler advertir. D'aquesta manera, es va intentar moderar i corregir tots aquests aspectes utilitzant una sèrie de regles, a priori molt estrictes, que tot director adherent al moviment havia de respectar per obtenir l'anomenada "certificació Dogma 95". Més endavant veurem com aquestes regles difereixen d'un la concepció clàssica d'un Dogma (recordar, veritat absoluta obligatòria), per convertir-se més en una guia o recepta a seguir.

Repercussions

Els primers tres anys no van ser molt auspicis per Dogma 95. Es feia difícil trobar finançament, més encara quan es buscava contínuament saltearse l'anomenada "aprovació de guió" portada endavant pel govern Danès per autoritzar el contingut dels mateixos. Clarament, això atemptava contra els postulats del manifest i els quatre pioners (Von Trier, Vinterberg, Kragh-Jacobsen i Levring) no estaven disposats a renunciar completament a les seves manaments en el debut.

Finalment, diverses institucions públiques van donar el suport necessari i van sorgir les primeres obres de Dogma que, en opinió personal, són de les millors que s'han produït fins a la seva finalització. Així neix per exemple: "Festen" (La celebració) a mans de Tomas Vinterberg o "Idioterne" (Els idiotes) de Von Trier, interessantíssims films que acompanyaran aquest post. Anys més tard sortiria a la llum Mifune (1999) de Søren Kragh-Jakobsen i un any després The King is Alive a càrrec de Kristian Levring. Totes aquestes obres no només es van mostrar com a alternatives al cinema occidental caracteritzat (en la seva gran majoria) per aquells elements que Dogma va aconseguir suprimir, sinó que van demostrar que podia generar un cinema meravellós i commovedor no necessàriament recolzat en "el diferent" o "el culte ", sinó a força d'obres extraordinàries, bé assolides, excel·lentment representades i molt entretingudes.

​

L'efecte Dogma va tenir el seu punt màxim d'expansió al començament del nou mil·lenni quan nombrosos directors van adherir al moviment i van començar a sorgir desenes produccions respectant les seves regles. Cada film que aspirava integrar la creixent llista d'aquest corrent en expansió havia de ser sotmesa a un escrutini obtenint finalment una mena de "certificació Dogma 95". Fins a la data hi ha aproximadament unes 250 pel·lícules recopilades com a part de Dogma i escampades per tot el món, encara que molts reconeixen només 50 (aprox.) Com a veritables exponents d'aquest corrent. Aquí es poden veure les obres que a la data són considerades part de Dogma: veure llista de films certificats.

​

Al marge de les seves obres, Dogma 95 va ser (o és) un experiment amb èxits més que interessants i una demostració de com la creativitat permet travessar qualsevol tipus de barrera. Qui podria imaginar-se que l'autolimitació podria obrir pas a l'originalitat? Malgrat que al dia d'avui entenc que hi ha certes contradiccions en la finalitat que els seus fundadors atribueixen a aquest projecte, els resultats del mateix són lloables i han de necessàriament ser coneguts per tot aquell que gaudeixi del cinema. Els corrents innovadores, sigui quin sigui el seu origen i concepció sempre mereixen un estudi i anàlisi que ha de ser realitzat necessàriament en retrospectiva. Aquesta va ser finalment la intenció del post.

Pel·lícules, directors i actors

celebración.jpg

TÍTOL ORIGINAL: Festern (1988)

DIRECTOR: Thomas Vinterberg

GUIONISTA: Thomas Vinterberg i Mogens Rukov

ACTORS: Henning Moritzen, Ulrich Thomsen, Thomas Bo Larsen, Birthe Neumann, Trine Dyrholm

SINOPSIS: Els Klingenfeldt, una família de l'alta burgesia danesa, es disposen a celebrar el seixanta aniversari del patriarca, un home de trajectòria i reputació irreprotxable. No obstant això, els seus tres fills, encara que molt diferents entre si, estan disposats a aprofitar l'ocasió per treure a la llum els draps bruts de la família.

los idiotas.jpg

TÍTOL ORIGINAL: Idioterne (1998)

DIRECTOR: Lars von Trier

GUIONISTA: Lars von Trier

ACTORS: Bodil Jørgensen, Jens Albinus, Troels Lyby, Nikolaj Lie Kaas, Anne Louise Hassing, Louise Mieritz, Henrik Prip, Luis Mesonero, Knud Romer Jorgensen, Trine Michelsen, Anne-Grethe Bajrup Riis

SINOPSIS: Un grup de joves comparteix un mateix interès: la idiotesa. Amb una casa de camp com a base, passen el seu temps lliure junts explorant els ocults i poc apreciats valors de la idiotesa. El grup es dedica a enfrontar-se a la societat amb les seves idioteses. Karen, una dona solitària i reservada, s'uneix al grup després de participar involuntàriament en una de les seves actuacions.

mifunes-sidste-sang-danish-dvd-movie-cov

TÍTOL ORIGINAL: Mifunes sidste sang (1999)

DIRECTOR: Søren Kragh-Jacobsen

GUIONISTA: Anders Thomas Jensen
Søren Kragh-Jacobsen

ACTORS: Iben Hjejle, Jesper Asholt, Sofie Grabol, Anders W. Berthelsen i Emil Tarding

SINOPSIS: Kresten s'ha mudat de la granja dels seus pares en una petita illa a Copenhaguen per poder desenvolupar la seva carrera laboral. En morir el seu pare, Kresten torna a la granja on no han canviat massa coses des que ell va marxar. Ell posa un anunci al diari local per buscar ajuda per mantenir la granja i tenir cura del seu germà que és deficient mental. Una prostituta, Liva, que està intentant fugir de trucades telefòniques molestes, accedeix a l'oferta. Però allunyar-se del passat no és fàcil.

MV5BMzEyNmI5MjctY2Q1Ni00NjY0LThjMGItOGRj

TÍTOL ORIGINAL: Elsker dig for evigt (2002)

DIRECTOR: Susanne Bier

GUIONISTA: Anders Thomas Jensen

ACTORS: Mads Mikkelsen, Sonja Richter, Nikolaj Lie Kaas, Paprika Steen, Stine Bjerregaard, Birthe Neumann, Niels Olsen, Ulf Pilgaard, Ronnie Hiort Lorenzen

SINOPSIS: Cecile (Sonja Richter) i Joachim (Nikolaj Lie Kaas) estan a punt de casar-se, però veuen truncat el seu futur perquè ell té un accident i es queda tetraplègic. No obstant això, el més terrible és que Cecile s'enamora del marit de la responsable de l'accident, un pare de família amb tres fills.

italian for begginers.jpg

TÍTOL ORIGINAL: Italiensk for begyndere (2000)

DIRECTOR: Lone Scherfig

GUIONISTA: Lone Scherfig

ACTORS: Anders W. Berthelsen, Anette Støvelbæk, Ann Eleonora Jørgensen, Peter Gantzler, Lars Kaalund, Sara Indrio Jensen, Karen-Lise Mynster, Elsebeth Steentoft, Bent Mejding

SINOPSIS: Un curs d'italià uneix a sis danesos que tenen problemes sentimentals i de comunicació. Andreas, un jove sacerdot, és enviat a la parròquia d'un petit barri de Copenhaguen per reemplaçar Wredmann, un capellà que viu enfrontat amb els seus feligresos i que no li posarà les coses fàcils. Provisionalment s'allotja en un hotel, on coneix a Jorgen, un tímid conserge. Per aprofitar les nits, Andreas s'apunta a un curs nocturn d'italià. Allà coneix a Olympia, una ajudant de pastisseria, i la seva amiga Karen, que és perruquera. L'ambient llatí de les classes, afavorit per la presència de la italiana Giulia, comença a produir els seus efectes, i els embolics passionals succeeixen.

Expressionisme

CONTEXT HISTÒRIC:

L’expressionisme és una corrent artística que va aparèixer en els últims anys del segle XIX i a principis del XX com una reacció davant dels models que havien prevalgut a Europa des del renaixement, particularment en les acadèmies de Belles Arts. L’expressionisme no només va dominar a les arts plàstiques, a la música i a la literatura, sinó que també va estar present en la majoria de les produccions cinematogràfiques alemanyes d’aquella època.  És sobre la proposta de crítica i oposició al positivisme que es projecten moltes de les línies de força dels expressionistes. 

 

CARACTERÍSTIQUES:

  • Blanc i negre

  • Èpoques antigues

  • Maquillatge blanc i marcat

  • Leitmotif (quan sempre que surt un personatge en concret s’usa una música determinada)

  • Àngles extravagants 

  • Ús de cartells explicatius

  • Temàtica tètrica

  • Busca que l’espectador es submmergeixi en un món fred, gòtic fosc i violent

  • Personatges misteriosos i “siniestros”

  • Actituds deformades i exagerades

  • Ús de moltes ombres

  • Mut

  • Vestuari: capes, barrets de copa i dits llargs

 

DIRECTORS IMPORTANTS​

- Friedrich Wilhelm Murnau

- Fritz Lang:

- Georg Wilhelm Pabst

​

PEL·LÍCULES IMPORTANTS​

Metropolis / Metropolis (Fritz Lang, 1926)

Nosferatu, eine Symphonie des Grauens / Nosferatu (F.W.Murnau, 1922)​

Das Kabinet des Dr. Caligari / El gabinet del Dr. Caligari (Robert Wiene, 1919)​

Der Golem, wie er in die Welt kam / El Gòlem (Paul Wegener, Carl Boese, 1920)

​

Avantguardes Estadounidenses

Les avantguardes estadounidenses, també conegudes com a cine underground americà, són un corrent cinematogràfic inscrit dins les avantguardes, directament oposat al cinema clàssic de Hollywood. Es un tipus de cinema artesanal, no necessàriament narratiu, amb una elevada autoconsciència artística i distribució pròpia.

​​

CONTEXT HISTÒRIC

Els orígens del cinema underground americà es situen en la década de 1940. El centre de les avantguardes cinematográficas es troben a Nova York, ja que Estats Units d'Amèrica era considerat el bressol del modernisme, el desenvolupament econòmic i el liberalisme. En aquesta època començen a apareixer les primeres productores de cinema més importants (Metro, Paramount, Warner...) i les primeres discogràfiques de venta massiva.

​

DIRECTORS​

- Maya Deren 

- Jonas Mekas

- Keneth Anger 

 

PEL·LÍCULES

Meshes of the afternoon (1943)

Lost, Lost, Lost (1976)

Scorpio Rising (1963)

Marty (1955)

​

Neorealisme
El neorealisme italià va ser un moviment narratiu i cinematogràfic que va sorgir a Itàlia durant la postguerra de la Segona Guerra Mundial, és a dir, a partir de 1945. El concepte de neorealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro.
  
CONTEXT HISTÒRIC, CULTURAL I ARTÍSTIC 
El moviment del neorealisme es desenvolupa a la itàlia posterior als vint anys de dictadura feixista de Mussolini (1922-1943) i de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), ocupada per les forces d’alliberament anglo-nordamericanes. En aquest moment, Itàlia es trobava en un procés de reconstrucció de tots els problemes socials i econòmics que va deixar la guerra i de “desintoxicació” de l’educació i els medis que va causar la dictadura.
Degut a la falta de diners i a tots els problemes que van causar a Itàlia aquests esdeveniments, no hi havia suficient per reconstruir els estudis de gravació ni per adquirir material per a cinema de bona qualitat (degut a que els pocs recursos que hi havien s’utilitzaven per a coses més prioritàries), i és per això que les pel·lícules del moviment neorealista van ser filmades amb molt pocs recursos i un pressupost molt baix.
  
CARACTERÍSTIQUES 
Va tenir com a objectiu mostrar condicions socials més autèntiques i humanes, allunyant-se de l'estil històric i musical que fins llavors havia imposat la Itàlia feixista (1922-1945).
No hi havia diàlegs i per tant les expressions facials dels actors eren un element clau per comprendre els sentiments dels personatges.
El neorealisme li va donar més importància als sentiments dels propis personatges que a la composició de la trama.
La improvisació com a manera de descriure la realitat.
Els directors recorren a actors no professionals.
Tot és bastant flexible i canviant.
Totes les cintes expressaven una necessitat de sinceritat, de descripció crua de la realitat; I sempre amb un fi didàctic a nivell moral.
Rebutgen l'ús de maquillatge i vestuari "fals".
Pel·lícules rodades al carrer, sense llums artificials
.Pressupostos molt baixos.
Protagonistes de classes humils amb preocupacions quotidianes i històries íntimes.
Busca mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies.
  
TÈCNICA
Pel que fa a la posada en escena i a l’ús de recursos tècnics, el Neorealisme és molt senzill, ja que, ademés de que no tenien gaire pressupost,  tenien la intenció de crear un estil més simple,  mostrar les coses tal i com són, sense cap edició ni adorn.
En comptes de rodar en estudis de gravació, gravaven en ambients naturals i escenaris reals sense cap tipus de decoració com el carrer. Van reduir la il·luminació al mínim i tenien un estil fotogràfic força bast. No solien recollir el so en directe, sinó que preferien realitzar doblatges en post-producció, ja que això permetia més mobilitat a la càmera.
També es van començar a veure moviments amb càmera en mà. Van intentar reduir al mínim la fragmentació de les escenes i fer-les més llargues, ja que la seva intenció era mostrar una realitat sense talls, respectant la continuïtat


EXEMPLES DE PEL·LÍCULES I DIRECTORS NEOREALISTES 
- Obssessione (1942), Luchino Visconti.

- Roma, città aperta (1945), Roberto Rossellini

- Germania, anno zero (1948), Roberto Rossellini.

- Ladri di biciclette (1948), Vittorio De Sica.

- La terra trema (1948), Luchino Visconti.

- Umberto D. (1952), Vittorio De Sica.

- La strada (1954), Federico Fellini.

​

El surrealisme

ORÍGENS: 

El surrealisme sorgeix com una resposta dialèctica precedent immediata del dadaisme que va ser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925.El surrealisme és el moviment d'avantguarda més important del període d'entreguerres, i possiblement el més influent de tots ells. 

 

CONTEXT HISTÒRIC: 

El sorgiment d'aquest gènere està associat a un discurs contra hegemònic, un sentiment de desencís, una mena de visceralitat intel·lectual que incita a la recerca, que bolca l'interès per la resinificació de la condició humana.

Es troba dins el període de la segona guerra mundial a on apareixen tres grans moviments totalitaris: el feixisme, el nazisme i el comunisme.

Finalment amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, els surrealistes es dispersen, alguns d'ells abandonen París i es traslladen als Estats Units, on sembren el germen per als futurs moviments americans de la postguerra és a dir l'expressionisme abstracte i Art Pop.

 

CINEMA:

El surrealisme no només va afectar el món de les arts plàstiques, sinó que també va formar part del cinema com un fórmula per expressar els pensaments. 

Li atorguen a les imatges un valor en si mateixes, recorrent als fosos, accelerats, càmera lenta, unions arbitràries entre plans cinematogràfics i seqüències.

La película fundadora del moviment va ser 

 

PEL·LÍCULES IMPORTANTS:

 "La concha y el reverendo" de Germaine Dulac en 1927 

“Un perro andaluz" de Luis Buñuel i Salvador Dalí 1929, 17 min

"La edad de oro" de Luis Buñuel. 

"Las margaritas" de  Věra Chytilová, 1966.

"Happy end" de Oldrich Lipsk, 1967.

"Eraserhead" de David Lynch, 1998.

​​

TÈCNIQUES:

Fosos, accelerats, càmera lenta, unions arbitràries entre plans cinematogràfics i seqüència, Blanc i negre

 

​ELS SOMNIS:

En aquest sentit, el moviment surrealista es basa en la creença que la ment adormida, coneguda també com a ment inconscient, és la font de la imaginació. Per aquest motiu, les obres del surrealisme sovint es presenten com imatges oníriques, extretes dels somnis, amb percepcions extravagants de l'espai, incongruències i elements fantàstics.

​

Neorealisme

El concepte apareix el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, reivindicant un nou cinema al marge dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial imposats a Italia. Després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini era necessari buscar una nova Italia. Les propostes de Umberto Barbaro van estar recollides per un grup de directors (Rossellini, de Santis, de Sica, Visconti, Fellini, Passolini, ...) i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda.

 

Característiques

  • Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.

  • Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.

  • Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions quotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interès general. Tot amb pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.

  • La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut. També s'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.

  • Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals i diàlegs molt senzills i lineal.

​

PEL·LÍCULES I DIRECTORS IMPORTANTS

- Roma, città aperta (1945, Rossellini)

- Ladri di biciclette (1950, De Sica)

​

Cinema soviètic

Entenem com  a Cinema Soviètic aquell que sorgeix després de la revolució bolxevic. Aquesta canvià radicalment l’orientació de la producció cinematogràfica a Rússia (cinema rus), la qual va ser nacionalitzada el 1919. Tot i que el cinema soviètic es va posar al servei de la revolució , no va limitar l'experimentació i la creació personal. 

​

CONTEXT HISTÒRIC

El cinema soviètic va aparèixer a voltants del 1922, l’any de l’establiment de la Unió Soviètica, la qual travessava uns moments difícils, donats per els antecedents polítics d’aquesta  una gran sequía que va suposar una pèrdua del 22 % de les collites, la qual va portar a una moments complicats per a la població Russa. L’any 1917 Rússia va travessar una primera revolució, la Revolució de Febrer, dirigida per Aleksandr Kérenski , que va portar a l’enderrocament de l’imperi tsarista dels Romanov. Amb l’enderrocament de l’antic i l’exili de Nicolás II, Vladímir Lenin va tornar de l’exili, la qual+ cosa va enfortir la posició dels bolxevics, una secció radicalitzada dins del partit socialdemòcrata obrer rus. Es va instaurar un govern provisional, liderats per una coalició de varis partits polítics de diferents ideologies, fins la presa de poder dels bolxevics en la Revolució d’Octubre. Amb la unió de les repúbliques socialistes de Rússia, Transcaucasia, Ucrania i Bielorrusia es va formar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Amb la creació d’aquesta unió va començar la industrialització i Rússia va passar a ser un país encara encallat en l’Antic Règim passada la Segona Revolució Industrial, a ser una potència mundial juntament amb EEUU.

​

CARACTERÍSTIQUES:

  • Extrem avantguardisme i experimentació formal especialment en el muntatge.

  • En les pel·lícules soviètiques el cineasta juga amb l'espai i el temps, manipulant a la seva voluntat. 

  • Crea un llenguatge basat en la foto fixa, en l'associació d'imatges simbòliques per transmetre emocions i idees (l'efecte Kuleshov). 

  • El gran protagonista és el poble com a col·lectiu. Desapareix el protagonista-individu. 

  • El cinema es converteix en un recurs didàctic i propagandístic. 

  • Reflecteix un realisme cru, gairebé documental. 

  • La narració cinematogràfica s'estructura en actes. 

  • Busca donar al públic rus gairebé analfabet tant cultura com idees polítiques.

  • Aquest corrent estava en contra de l'ús creatiu del cinema sonor.

​

PEL·LÍCULES I DIRECTORS​

- Oktyabr / Octubre (S.M Eisenstein,1925).

- Konets Sankt-Peterburga / La fi de Sant Petersburg (Vsevolod Pudovkin, 1927).

- Bronenosets Potyomkin / El cuirassat Potiomkin (Sergei M. Eisenstein, 1925).

- Mat / La mare ( Vsevolod Pudovkin, 1926).

bottom of page