FONAMENTS DE L'ART

SEGONES AVANTGUARDES 

Segona meitat del segle XX. L’obra d’art sovint es troba sotmesa a uns condicionants propis del màrqueting d’empresa, que en fixa el preu i n’atorga el valor segons la demanda o les possibilitats de venda més que no pas per la seva vàlua artística.

A partir del 1945, l’art segueix el seu camí d’experimentació tècnica i estètica a través de les anomenades Segones Avantguardes.

 

Informalisme:

L’informalisme es produeix poc abans del final de la Segona Guerra Mundial. El nom, encunyat per Michel Tapié, va servir per designar un tipus de pintura abstracta, vigent entre els artistes europeus dels anys 1940-1950 i que es caracteritza principalment per la barreja de grans quantitats de pintura amb materials diversos, com vidres trencats, sorra o carbó per aconseguir una pintura amb relleus. L’obra incorpora l’empremta personal de l’artista que imposa la seva llibertat creadora, tant en l’elecció dels materials com en la tècnica utilitzada. Exemples són tècniques com el collage, el grattage, el frottage o el dripping.

ARTISTES:

Jean Fautrier i Jean Dubuffet.

El grup català Dau al Set amb Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats i Joan Ponç. 

El grup madrileny El Paso amb Manolo Millares, Antoni Saura i Rafael Canogar.
 

Expressionisme abstracte:

Comença el 1947 quan Jackson Pollock fa el seu primer dripping, una pintura dinàmica i gestual allunyada del llenguatge figuratiu i resultat de la fusió de l’automatisme surrealista i l’abstracció. 

S’hi poden distingir diverses subtendències:

• Corrent gestual

• Corrent sígnic o caligràfic 

• Corrent espacialista

A més, algunes de les obres no són realment abstractes, com els grotescos personatges femenins pintats per William Kooning.

ARTISTES:

En el corrent sígnic destaca Franz Kline, caracteritzat per les seves enormes pinzellades i per la marcada resticció cromàtica (blanc i negre).

En el espacialista identifiquem a Mark Rothko, que es va preocupar per les possibilitats emotives de la juxtaposició cromàtica.
 

Pop art:

Popular art (art popular), encunyat per Lawrence Alloway, que el fa servir per designar un nou moviment a mitjans de la dècada del 1950 fins al començament del 1970 a Londres i Nova York.

Les obres tenen un fort caràcter figuratiu basat en la imatgeria del món del consum i de la cultura popular (anuncis, revistes, diaris, comics, personatges famosos o objectes quotidians de consum). Art fàcil de comprendre i contraposat amb el que comportava l’expressionisme abstracte.

ARTISTES:

Principal representant Andy Warhol (sèries de llaunes de sopa Campbell o ampolles de coca cola, i retrats serigrafiats de personatges famosos com Liz Taylor, Marylin Monroe o Elvis Presley).

Roy Lichtenstein, Tom Weselmanni l’’escultor Claes Oldenburg.

Anglaterra: Eduardo Paolozzi, David Hokney i Richard Hamilton.

Espanya: Joan Rabascall, Eduardo Arroyo, Luis Gordillo i l’Equipo Crònica.
 

Nou realisme francès:

Apareix a l’inici de la dècada del 1960, coincidint cronològicament i en certs aspectes amb el pop art. Encara que, hi ha diferències ideològiques entre tots dos moviments. El pop art propugna una visió agradable de la societat de consum; el nou realisme, opta per remarcar, amb un to crític, els aspectes més desagradables del comunisme i ho fa reivindicant el detritus, allò que sobra.

ARTISTES:

Yves Kleini Armand Fernandez
 

Abstracció postpictòrica i minimal art:

Sorgeixen a mitjan dècada del 1960. El treballs d’un seguit d’artistes que es van oposar a l’extremada subjectivitat de l’Expressionisme abstracte.

Des del punt de vista pictòric (abstracció pictòrica) es va caracteritzar l’ús de les formes geomètriques simples i franges de colors plans, sense relleu i en els quals no es percebia el gest de la pinzellada.

En el terreny escultòric (minimal art), l’extrema senzillesa i l’austeritat formal redueixen l’obra essencialment a la geometria. La despersonalització arriba fins al punt que l’artista no executa l’obra pròpiament, ja que n’engarrega les peces a l’indústria, tot i que sí que participa en el muntatge de l’obra.

ARTISTES:

Abstracció pictòrica: Frank Stella, Kenneth Noland Ellsworth Kelly

Minimal art: Carl André, Donald Judd, Richard Serra, Sol Le Witt, Dan Flavin
 

Art acció i art conceptual:

Començament de la dècada del 1950, un seguit d’artistes van fer desaparèixer l’objecte artístic tradicional (quadre de cavallet o escultura) i el van substituir per la creació d’un esdeveniment (happening) en un format d’espectacle, entre el teatre i les arts. D’aquestes accions només en queden vídeos o fotografies fetes durant l’acte.

En paral·lel, el procés de desmaterialització de l’obra artística començada per l’art minimalista culmina al final de la dècada del 1960 en l’anomenat art conceptual o art idea.

Dins d’aquest corrent també incloem el body art, en el qual els artistes fan servir el propi cos com a obra artística; i el land art, en el qual la natura i els seus elements es converteixen en objecte artístic.

La performance està relacionada amb les presentacions teatrals, tot i que l’escenari sigui al carrer o els edificis no teatrals. S’oposa a les arts plàstiques, ja que és el subjecte, i no l’objecte, l’element que construeix l’obra d’art.

Tot i que va a aparèixer a la dècada dels anys 60 amb antecedents com Fluxus, l’action painting, els happenings i el body art arriba fins als nostres dies amb l’ocupació dels museus

ARTISTES:

Els primer exemples del happening els van fer el músic John Cage i el coreògraf Merce Cunningham al Black Mountain College de Carolina del Nord.

Al Japó sorgeix el Grup Gutai (1954) i més tard el grup alemany Fluxus (1962) on destaquen Wolf Vostell i Joseph Beuys.

Els autors que segueixen aquesta tendència Joseph KOSUTH, Dan FLAVIN.

Body art: Günter Brus i Otto Muehl.

Land art: Robert Smithson, Christo, Richard Long i Andy Golsworthy.

Performance: Marina Abramovich al MoMA de Nova York.
 

Art cinètic o pop art:

A partir del 1955 es va començar a utilitzar el terme d’art cinètic per definir un tipus d’art en què s’incorpora el moviment, no com un element il·lusori sinó real.

Les obres es poden classificar en 3 grups:

• Les de caràcter bidimensional o tridimensional amb moviment real i generalment dotades d’un motor.

• Les bidimensionals o tridimensionals estàtiques, tot i que produeixin efectes òptics. (op art, optical art).

• Les obres transformables que també poden ser bi o tridimensionals que necessiten un espectador per apreciar-ne el moviment.

ARTISTES:

Victor Vasarely(op art pictòric)

Jean Tinguely (escultura)

Alexander Calder (stabile-mobile)
 

Art povera:

Encunyat el 1967 per Germano CELANT. Obres d’art caracteritzades per haver estat fetes amb materials pobres com la sorra, palla, pedres, branques, fullaraca, fragments de metall o vidre. La introducció d’aquests materials en la creació artística era un rebuig de la fredor, l’artificiositat de les estructures minimalistes nord-americanes, fetes amb materials industrials, utilitzant materials sense cap valor artístic.

ARTISTES:

Piero Manzoni, Michelangelo Pistoletto, Janis Kounellis

​

Hiperrealisme i fotorealisme:

Va sorgir l’any 1968 com a resposta al distanciament de les manifestacions més radicalment conceptuals i l’abstracció postpictòrica. Molts artistes nord-americans reprenen la via del realisme, partint de la còpia dels models fotogràfics, procurant que l’original i la còpia s’assemblin tant com sigui possible.

ARTISTES:

Chuck Close, Robert Nottingham i Richard Estes (pictòric)

Duane Hanson i John De Andrea (escultures en què es veu la figura humana en actituds de la vida quotidiana)

Grup Zebra alemany i Antonio López (no feien servir la càmera com a element de treball indispensable.

Eduard Hopper (realisme no exempt d’un caràcter metafísic i amb certes influències cinematogràfiques).